Explica'ns una mica sobre tu, Qui ets? D'on ets?

Aviam, es podria dir que sóc catalana per haver nascut a Barcelona, encara que la veritat és que mai he notat res estrany dins meu… Jajaja… No, de debò, mai m'he sentit molt d'aquí i encara que estimo amb bogeria la ciutat que m'ha criat, els meus passos sempre m'han dut a terres estrangeres; sobretot professionalment. Això és aplicable tant en l’ámbit artístic (dj) com en el professional o acadèmic (publicitat/direcció d'art). Sempre he punxat molt més fora d'aquí o a l'estranger, i per això, recordo amb nostàlgia les meves peripècies professionals en terres americanes al comparar-les amb les que he viscut aquí, a Barcelona. No ho sé, potser el millor encara està per arribar, en quant a la instància jo i la meva ciutat…

Ser…doncs no ho sé, crec que sóc un projecte de tot, de gestora i d'artista, d'empresa i d'humanitat, de cervell i de cor, d’anarquía i de disciplina, de raó i de bogeria, de paciència i de mala llet, de nena i de dona, de noia i de noi… Però en qualsevol dels cassos i de moment, em definiria a mi mateixa amb el prefix “projecte de”.

Quin tipus de música t'encanta?

La música clàssica. No sé què em passa quan l'escolto. En general em succeix amb gairebé totes les variants (excepte les peces més estridents), em quedo com un gat hipnotitzat, com quan mires el foc de la xemeneia o la flama d'una vela; no sé si m'explico... No fa gaire que em passa de forma tan descarada; encantar-me sempre m'ha encantat, però sembla que ara la sento més, em duu a un altre esglaó… Suposo que amb els anys, s'haurà anat encaixant tot allò que vaig aprendre en els meus orígens musicals i ara sóc capaç d’entendre aquesta música des d'una perspectiva més completa. Com quan et tornes a llegir un llibre o a veure una peli al cap d'uns anys i li trobes un munt de matisos que abans se't havien escapat.

Què t'inspirava quan tenies 15 anys?

Intentare fer memòria però em costa molt situar la meva joventut o infància en el temps. La vaig passar, en la seva majoria, immersa en una bombolla que no em permetia retenir gaires records. Mmmm… Vejam, ara mateix em ve al cap un sol record d’aquesta època. Vaig enxampar de la prestatgeria del meu pare un llibre anomenat Cosmos, de Carl Sagan, i m’hi vaig quedar absorbida un munt de temps. Hi havia parts molt obtuses però vaig capficar-me molt per tal d’entendre-les; aquest llibre em va fascinar. O sigui, ja pots imaginar-te la de temps que em va durar la història. Com per a entendre'l tot!… jajaja...

I ara, quines coses t'inspiren?

Pensar en la nova etapa artística que estic vivint, que tot i que és més a porta tancada que una altra cosa de moment, em té inspiradísima. I és que per fi he donat el pas d'actuar en viu, amb hardware i demés; tocant la meva pròpia música. De moment amb un company d'estudi que m'ha obert una porta inesperada al format live, comunament conegut. Vaja, que estic com amb una joguina nova (parlant de la inspiració com a motor de la iniciativa artística).

Què té Barcelona d'especial per als Dj’s?

Que se celebra el festival d'electrònica, crec, més important del món (el Sónar) i no sé si és per això, per Gaudí, per les Olimpíades o perquè, però quan vas a punxar a d’altres ciutats icona de la cultura actual com són Berlín o Nova York et fan poc menys que lloances. Es dóna aquesta retroalimentació estranya que si ets un dj de Berlín i véns a Barna ets super cool i al revés. És com “una nacionalitat” guay o una bona carta de presentació mundial per al dj.

Què és el que li falta a Barcelona a la nit?

Més espais de música en directe, jazz, jam sesions in situ i amb actuacions en viu i en directe en general, amb un producte artístic més orgànic que fins i tot sent del gènere cutre impliqui una part de performance, un acting, interactuació amb el públic, o una posada en escena per part del músic o artista. Encara que pensant’ho bé, això és com dir que fa falta una televisió millor, menys anuncis, etc...quan en realitat, el problema és tota la gent que la segueix veient, i que s’ho empassa gairebé tot. En aquest cas, aniria una mica més enllà i diria que potser, en primer lloc, els promotors o amos dels clubs haurien d'apostar per aquest tipus de contingut, de show, d'un format directe que prevalgués per sobre de tot i que alhora deixessin el criteri artístic de les sales en mans dels professionals d'aquesta àrea. De forma més general i potser més utòpica, haurien de valorar un xic més la tasca del músic/artista/dj i ni per casualitat haurien d’accedir a la gratuïtat d'aquest servei pel qual sí que s’ha d'exigir, no només coneixement musical sinó psicologia i tècniques d'empatia i persuasió que segons el meu criteri s'acosten al chamanisme. Haurien de pensar que en qualsevol cas, es parteix d'una determinada qualificació prèvia que ha de ser justament retribuïda.

Comenta'ns una mica sobre els teus inicis.

Als 6 anys solfeig, audicions de música clàssica, coral, guitarra moderna i clàssica. Després com a públic ballarí, hedonista i d'oïda analítica musical de les discoteques del món i de cop i volta, salt darrere de la cabina sense preparació prèvia, com un impuls intuïtiu. Vivència en solitari de dures sessions techno a casa durant l'època d'estudiant i posterior croada eivissenca que va resultar ser el que podria donar nom al meu somni americà en materia musical. Des de llavors i degut a la ràpida progressió de la situació, decisió de dedicar-me a punxar professionalment, almenys a part time.

Defineix els elements que composen actualment les teves sessions.

Depèn molt de la situació, però com a gènere, el que gaudeixo amb més joia aniria des del house fins al techno matisat amb notetes minimal i electro. I com a ingredients abstractes, intenció, energia, eclectisme, contundència, duresa, romanticisme, emotivitat, revelació, agressivitat, subtilesa… Com sempre en mi, gairebé tots els extrems.

Què et trenca quan punxes?

Depèn molt del moment, però el que em trenca conceptualment és no saber ni el com ni amb què connectar amb el públic i causar una reacció explícita en ell; no m’atur-ho fins a aconseguir-ho. Es a dir, que no se’n vagi ningú a casa sense que almenys, un 80% dels assistents s'hagin desinhibit.

Si haguessis de punxar aquesta nit, quina música punxaries?

Deep house, house antic, americà a 120 bpm

Quin altres Dj’s / artistes admires?

Damian Lazarus (és un concert als plats) i Luciano (mai et donarà el que esperes, juga molt amb el factor sorpresa que per a mi és fonamental)

Què és DJ’s Contra La Fam, i quan va començar?

Es pot dir que inicialment i com a dj professional ficada en el fosc món de l'electrònica, em semblava increïble que no hi hagués una sola iniciativa a Europa que unís de la mà aquest gènere musical amb un objectiu social. I així va ser com es van donar una sèrie de trobades, puntades, ajustaments i coincidències que van fer possible muntar un equip humà; primer d'artistes i posteriorment de gestors socials per a realitzar alguna cosa així a Barcelona, fins a convertir-se no només en un festival de música electrònica amb objectius benèfics sinó en una ONL (més comunament conegudes com ONG’s). És a dir, una organització sense ànim de lucre que persegueix la normalització cultural i tecnològica amb projectes com PACAS (Programa d'Activitats Culturals d'Acció Social, que són tallers de dj’s, producció de so, vídeo, fotografia, etc.. per als col·lectius que més difícil ho tenen) així com l'ajuda econòmica directa dels sectors més desfavorits en ciutats desenvolupades, amb una marcada intencionalitat de transformació i conscienciació social.

Si haguessis de triar un súper-poder, quin seria?

Immortalitat (encara que mai estic del tot convençuda pel drama que seria sobreviure a tots, pel que renyeix amb el de volar)

En una sola frase, com veus el futur de la música?

És un misteri per a mi i mira que li dono voltes… Però igual seria alguna cosa així: Vivim temps semblants als previs al rock. Sembla com si alguna cosa estès a punt de néixer però, de moment, ningú sap el que és. (Encara que en aquesta opinió igual estic infectada per la recerca constant que implica la pròpia creació…)